Un poema de Vicent Andrés Estellés

Publicado por · 1 Comentario 

A una etapa molt sensible de les nostres vides vàrem ser víctimes d’un robatori. En fer la denúncia a la comissaria dels Mossos de Les Corts vaig llegir a una placa un poema que em va emocionar molt.

De tant en tant m’he anat enrecordant d’ell, l’he anat buscant i finalment l’he trobat. Es diu “Assumiràs la veu d’un poble”, i l’autor és Vicent Andrés Estellés. Aquí el podeu trobar.

El fragment que vaig llegir a la comissaria era el següent:

Assumiràs la veu d’un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

Llevat de consideracions de si els cossos de seguretat han d’assumir la veu d’un poble o si han d’estar a les ordres d’ell, em sembla profundament inspirador. A continuació copio el poema complet, que sembla respondre a les situacions que s’han donat recentment.

Assumiràs la veu d’un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Podríem reflexionar si no és que els Mossos estan rebent les crítiques del poble al qual han de protegir. O és que el seu poble, en realitat, el composa la classe política?

Són temps complicats per a tothom i les respostes no són fàcils.